Frankenstein también tiene alma

Quan embastem una peça a base de retalls de diferents procedències, textures i colors, el resultat és una massa deforme plena de costures i sense cap harmonia. De la mateixa manera, un bailaor que construeix el seu ball amb passos i coreografies d’altres mestres, està creant un discurs ortopèdic partint d’un vocabulari que no li pertany. I el seu moviment ja no serà orgànic sinó seccionat.

Amb el temps, la maduresa personal i la necessària introspecció, l’artista aconsegueix unir aquests bocins que abans eren buits i omplir-los de sentit. És a través de l’acceptació interior i deslliurant-nos de la supeditació al clixé, quan l’amalgama de gestos inerts passen pel filtre de la nostra experiència personal i cobren vida. Ja és obra pròpia. De l’assimilació de la imperfecció en sorgeix la bellesa i el monstre s’esvaeix. Ara, en Frankenstein té ànima.

Andrés Marín i Aina Núñez s’han unit en aquesta ocasió en un exercici d’aprenentatge mutu. Un bailaor singular de reconegut prestigi i una bailaora jove i talentosa dialoguen des del ball, i en clau de performance, sobre allò que és necessari i allò que no ho és, sobre el que és propi i el que és heretat, el que es real i el que és només aparença. En resum, sobre els dilemes que tot artista té al llarg de la seva trajectòria per plantejar-se i resoldre el seu recorregut més personal i ineludible.