La innocència, la bellesa i la degradació són tres dels eixos que vertebren Lolita, l’obra mestra de Nabokov que ha transcendit el terreny literari per erigir-se en icona de la cultura popular. Tot i això, la Lo.Li.Ta de dolorosa sensualitat creada per La Taimada defuig significats, estereotips, per suggerir sonoritats i imatges ocultes.
Es podria dir que com s’expressa millor el flamenc és en la seva versió més genuïna. El format flamenco a tres és l’elemental, el que ens remet a l’origen del gènere des dels coneixements d’avui. És senzillesa: un canta, un altre toca i el tercer balla el que escolta per fer-s’ho seu. És el que ells anomenen bailar el cante y el toque.
Emio Greco i Pieter C. Scholten, directors del Ballet National de Marseille i ICK, porten dues dècades investigant el que anomenen “el cos en rebel·lió”: un cos intuïtiu enfrontat a la música, a l’espai. El cos com a eix central de la creació coreogràfica.
El duet creador posa en pràctica aquest concepte a Two, un duo/duel masculí/femení en què l’un/a reprodueix el gest de l’altre/a... Tots dos executen un mateix moviment en un mateix temps i un mateix espai. La peça respon a la fascinació de Greco i Scholten per la idea del doble.
Aquesta és una peça delicada i, alhora, contundent. Intimista però també fosca, inquietant. La seva autora, Daina Ashbee, explora aquí la vulnerabilitat i la força de les dones. Així, l’única intèrpret de l’obra recorre diversos estats anímics –dolor, esperança, solitud– a través d’una dansa introspectiva, catàrtica, d’un moviment precís i gairebé hipnòtic. La seva nuesa transmet una sensació de fragilitat, però, sobretot, d’alliberament.
Pour és una oda al cos femení i la seva naturalesa, que articula una discreta denúncia a la seva posició en el món.
La naturalesa evasiva de l’amor és la font d’inspiració d’I will wait for you, una peça íntima per a tres intèrprets d’atmosfera sensual. A l’inici, una il·luminació tènue, gairebé crepuscular, evoca només els contorns dels cossos dels ballarins, que de mica en mica atrapen el públic en la seva seductora experiència. Lentament, però amb seguretat, l’espectacle va creixent en intensitat per esdevenir una experiència visceral, magnètica.
De la col·laboració entre el coreògraf Antonio Ruz i el músic Pablo Martín Caminero neix un treball captivador que adapta les suites per a violoncel núm. 1 i 2 de Bach al contrabaix. Amb la dansa de la ballarina Melania Olcina, l’obra proposa un espai interior i íntim que els intèrprets comparteixen des d’un estat de no pensament i de buit, una solitud acompanyada, un desert-oceà; un llenç en blanc on la música, el moviment i la llum (o la seva absència) evoquen fragilitat, profunditat i desequilibri. El retorn a la senzillesa.
Ballarina de temperament fort, d’expressivitat i energia desbordants, Aina Alegre es capbussa en diferents rituals de festa com les festes populars mediterrànies o els carnavals per analitzar-ne els gestos, els moviments, el ritme i la respiració de la comunitat implicada. Per reflexionar sobre rituals festius que esdevenen espais per fer “comú”, espais catàrtics d’intercanvi d’energies, d’autocelebració, però també de transgressió i de resistència.
